L'escut andorrà resumeix bastant bé la situació geopolítica del país i la seva història. Dividit en quatre quarters, fa menció de la divisa nacional "Virtus Unita Fortior". Situats al quadrant superior destre, la mitra i el bàcul recorden la funció del copríncep episcopal, el bisbe d'Urgell; en canvi simètricament, al quadrant superior sinistre, es troba el blasó del comte de Foix, primer copríncep francès. Encara avui dia, aquest últim blasó figura a l'encapçalament de les cartes o de les decisions signades pel president de la República Francesa, copríncep d'Andorra. A la part inferior de l'escut es troben, a l'esquerra, els colors de Catalunya i a la dreta les dues vaques, símbol de Bearn, que recorden així la proximitat dels dos veïns.

Dels orígens al segle XI.
La Història d'Andorra està lligada a la del Comtat d'Urgell

Els sarraïns van envair Andorra en el transcurs del segle VIII i Carlemany, encara que no s'hagi pogut demostrar, devia estar a l'origen de la seva alliberació; fet, malgrat tot, immortalitzat en l'himne d'Andorra : "El Gran Carlemany mon pare, dels alarbs em deslliurà (…)". De fet, s'ha d'esperar a la fi de la primera meitat del segle IX per trobar els primers testimonis escrits relacionats amb Andorra.

Un precepte carolingi datat de l'any 843 i signat pel rei Carles el Calb menciona l'atribució de les valls d'Andorra, així com d'altres territoris, al seu fidel Sunifred, comte d'Urgell. Al 988, Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix els alous d'Andorra a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins el Comtat de la Cerdanya. El bisbe d'Urgell esdevé així sobirà temporal de les valls.

Però s'haurà d'esperar al segle XII perquè es vegi confirmada la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra. En efecte, la senyoria jurisdiccional de l'Església d'Urgell sobre Andorra recau en la cessió de tots els seus béns i drets sobre les valls d'Andorra, feta pel comte d'Urgell Ermengol IV a l'Església d'Urgell, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous.

Per un acord signat l'any 1176 amb el bisbe Bernat Sanç, els andorrans reconeixen la sobirania de l'Església d'Urgell, comprometent-se a pagar un tribut en diners al bisbe i a posar al seu servei un home de cada casa, en cas de conflicte armat. Aquestes obligacions d'ordre judicial i militar, així com la prestació de tots els altres drets, han estat confirmades als bisbes successius.

La infeudació dels drets sobre Andorra a les cases de Caboet i Castellbò

No tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels diversos atacs dels quals eren objecte, en particular els dels comtes d'Urgell. Efectivament, aquests últims van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit.

Un primer jurament, signat l'any 1095 entre la Casa de Caboet i l'Església d'Urgell, és confirmat l'any 1159 per un tractat entre el vescomte Arnau de Caboet i Bernat Sanç, bisbe d'Urgell. Aquest tractat recorda la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra, així com la donació en feu de les valls d'Andorra a la Casa de Caboet i la seva posició de feudatari, és a dir que estava clarament estipulat que la Casa de Caboet no posseïa més drets sobre Andorra que els polítics, militars i judicials, quedant exclosos els drets de sobirania.

En el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, Arnau de Caboet transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda. A la fi del segle XII, aquesta es va casar amb Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell, preocupat en veure participar la Casa de Castellbò en els drets sobre Andorra a través d'aquesta unió, fa jurar als andorrans, al gener de 1186, que no reconeixerien Arnau de Castellbò com llur senyor sense el seu consentiment. Ho va acordar l'agost de 1201.

El traspàs del feu d'Andorra a la Casa de Foix i els Pareatges de 1278 i 1288

Al 1208, la filla única d'Arnau de Castellbò i d'Arnalda de Caboet, Ermessenda, es va casar amb Roger Bernat II de Foix. D'aquesta unió nasqué Roger IV de Foix i el fill d'aquest, Roger Bernat III, es va casar amb Margarida de Bearn, unint així la Casa de Bearn a les Cases de Foix, de Caboet i de Castellbò.

Roger Bernat II de Foix i més tard els seus hereus Roger IV i Roger Bernat III de Foix, van emprendre una lluita aferrissada contra l'Església d'Urgell amb l'esperança de veure minvar els drets dels bisbes sobre Andorra. Aquesta virulència envers l'Església, així com el poder creixent adquirit per la Casa de Foix, van causar profund desgrat als comtes catalans i als reis d'Aragó, que es van afegir als conflictes reiterades vegades. La mediació d'aquests últims va ésser d'altra banda decisiva en la sentència arbitral signada el 8 de setembre de 1278 per Pere d'Urg, bisbe d'Urgell, i Roger Bernat III, comte de Foix, sota el nom de "Primer Pareatge". Els tractats de pareatge són prou coneguts a la França medieval : gairebé sempre signats entre una part laica i una altra eclesiàstica representaven, al sud de França, el mecanisme d'introducció de la monarquia dels Capet dins els àmbits pertanyents a l'Església.

1- El Pareatge de 1278

La signatura del primer Pareatge inicia una etapa fonamental de la història d'Andorra. Té un doble sentit, ja que en el pla jurídic, fixa l'acord entre els dos senyors feudals pel que fa a les seves pretensions respectives sobre les valls d'Andorra i, en el pla polític, és una transacció segons la qual d'una banda, la part episcopal ha d'admetre el comte com a participant i associat en l'exercici actiu del senyoriu d'Andorra i, d'altra banda, el comte havia de renunciar a exercir sol el poder que havia obtingut per la força, amb menyspreu dels juraments que disposaven que només era el feudatari de la Mitra.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pareatge precisa, entre altres, que :

- El tribut, la qüèstia, serà pagat alternativament un any a la Mitra i un any al comte (per al bisbe, l'import és fixat en 4.000 sous, i el Comte pot fixar lliurement l'import que se li ha de lliurar).
- La justícia és exercitada conjuntament pels dos senyors.
- Els andorrans tenen obligacions militars envers els dos senyors, llevat que el conflicte oposi el comte i el bisbe d'Urgell.

L'any 1282, a petició del bisbe d'Urgell, el papa Martí IV reconeixia la conformitat del Pareatge. No s'ha de veure en aquesta intervenció del papa una prova de la sobirania dels pontífexs sobre Andorra, ja que el papa intervé aquí com a sobirà pontífex exercint una sobirania moral, i no pas com a senyor temporal.

2- El Pareatge de 1288

Poc després de la signatura del primer Pareatge, el comte de Foix, a l'empara d'algunes llacunes del text, fa construir un castell al Puig de Sant Vicenç, lloc que li permet vigilar les activitats del bisbe… i per tant, lloc d'oposició entre els dos senyors.

A fi d'evitar nous conflictes, un segon Pareatge és signat, el 6 de desembre de 1288, entre Pere d'Urg i Roger Bernat III. El segon Pareatge disposa entre altres que cap dels dos senyors no pot construir un castell o una fortalesa sense un consentiment mutu, i atorga als dos senyors el dret de nomenar respectivament un notari.

L'Andorra del segle XIV al segle XVII

En el decurs del segle XIV, el comte de Foix i el bisbe d'Urgell exerceixen molt sovint el poder sobre les valls d'Andorra separadament. Així, els comtes de Foix atorguen als andorrans privilegis, franquícies i llibertats - especialment en matèria militar -, i els bisbes estableixen ordenances en matèria judicial i fiscal.

1- Al segle XV, els comtes de Foix esdevenen sobirans de Navarra

En el transcurs del segle XV, les aliances, les herències i els llegats incrementen i modifiquen considerablement les possessions de la Casa de Foix. L'any 1401, Isabel, muller d'Archimbau de Grally i germana del comte Mateu de Foix, aquest últim mort sense descendència, és reconeguda com a hereva. El seu fill, Joan de Grally i Foix, la succeeix i afegeix a les possessions de la Casa el Comtat de Bigorra, que ha rebut de Carles VII. Gaston IV, fill de Joan, torna a comprar el vescomtat de Narbona i es casa amb Elionor d'Aragó, filla del rei d'Aragó i de Navarra, Joan II, que, en morir aquest últim, hereta de Navarra. És el nét d'Isabel, Francesc Febó, qui esdevingué, l'any 1479, rei de Navarra, i en morir aquest últim, Caterina, la seva germana hereva, transmet els seus dominis a la Casa d'Albret pel seu casament amb Joan d'Albret. D'aquesta unió neix Enric I de Foix, que es casà amb Margarida d'Orleans i fruit d'aquest matrimoni va néixer Joana d'Albret.

2- Enric IV uneix els drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França

Enric de Navarra, fill de Joana d'Albret i d'Antoni de Borbó - rei de Navarra i comte de Foix, vescomte de Bearn i senyor d'Andorra - descendent de sant Lluís per branca paterna és reconegut per Enric III i els estats-generals de Tours en virtut de la llei sàlica com a hereu legítim de la corona de França. L'any 1589, Enric de Navarra va esdevenir Enric IV, rei de França i de Navarra. Però no va ésser sagrat fins després de la seva abjuració l'any 1593. L'any 1607, Enric IV uneix a la corona els drets de consenyoria dels comtes de Foix.

Del segle XVIII al segle XX.
Del dret tradicional i de costums de la feudalitat a l'estat de dret constitucional escrit

Els drets de consenyoria sobre Andorra van passar després als reis de França, hereus dels comtes de Foix. L'any 1793, a causa de l'origen feudal dels lligams que unien Andorra amb França, els republicans francesos es van negar a mantenir les relacions amb els andorrans i a rebre el seus tributs. És Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.

Finalment, per concloure aquesta ullada a la història andorrana, cal remarcar que s'ha hagut d'esperar més de sis segles perquè un copríncep francès, Charles de Gaulle, trepitgés terres andorranes, l'octubre de 1967, i que va caldre esperar a l'agost de 1973 perquè es trobessin per primera vegada dos coprínceps : el bisbe d'Urgell, Joan Martí Alanis, i el president de la República Francesa, Georges Pompidou. L'encontre va tenir lloc a la ciutat francesa de Cahors. Des d'aleshores, tots els presidents de la República Francesa, coprínceps d'Andorra, han vingut al Principat i han mantingut contactes freqüents amb el seu homòleg episcopal.

És al principi dels anys 80 quan la necessitat de reformes importants de les institucions s'imposa. Des de ja fa alguns anys, un cert nombre d'anacronismes han estat denunciats, en particular en matèria de sobirania, de drets humans, d'equilibri de poders.

Aquest temps de reformes s'engega veritablement l'any 1981, amb la separació de poders : amb l'acord dels coprínceps, es crea el Govern andorrà, sota la denominació de Consell Executiu. S'encadenen així diferents camins de reformes (Codi penal, Codi de l'administració), sempre sotmeses a l'acord dels coprínceps.

Mentrestant, molt ràpidament, el procés s'aplana i davant la voluntat unànime del Consell General de les valls es comença, durant la primavera de 1991, una negociació amb vista a elaborar una Constitució. L'elaboració de la Constitució reunirà, durant dos anys, una delegació del Consell General i una delegació per cadascun dels coprínceps. La negociació serà llarga i difícil, les desconfiances i els prejudicis nombrosos, però la voluntat d'arribar a l'adopció d'un projecte comú prevaldrà, malgrat una crisi interna marcada, a la meitat del trajecte, per la dimissió unànime del Consell General.

El text aprovat unànimement pels coprínceps i el Consell General de les valls és sotmès a referèndum i aprovat pel poble andorrà el 14 de març de 1993, dia d'aniversari celebrat des de llavors cada any. Alguns mesos més tard, Andorra és admesa a l'ONU. La constància i la voluntat ferma d'arribar a la sobirania per l'elaboració d'una Constitució, han superat els obstacles jurídics i els prínceps seculars que alguns descrivien com a insuperables, sense, però, haver trencat radicalment amb la tradició, sense traumes ni violències, mantenint els coprínceps en les seves funcions de caps d'Estat.
 
 

rcpf@andorra.ad